Respon al comentari

(1999), Cap a una història de la comunicació des de Catalunya, ex–céntrica, plural i interactiva.

Servei de Publicacions de la Universidad Autónoma de Barcelona. Cerdanyola del Vallès. Páginas: 51. ISBN: 84-490-1571-5

Una aproximació a la construcció històrica de Catalunya entesa com una societat xarxa tractant de reemplaçar l'enfoc androcèntric tradicional per altres enfocs ex-cèntrics i plurals.

El text que teniu a les mans va ser publicat per primera vegada l'any 1997, com el número 18 dels Quaderns d'Història de la Comunicació Social. Des de llavors, l'he revisat cada curs, afegint-hi els coneixements i l'experiència que proporciona la docència d'una assignatura impartida a un, dos o tres grups per any, d'un centenar d'estudiants cada any. Ha de considerar-se, doncs, com el fruit de l'aprenentatge de la Història de la comunicació a Catalunya que he realitzat amb estudiants de Publicitat, Periodisme i Comunicació Audiovisual, des que vaig impartir aquesta assignatura per primera vegada el curs 1994- 1995. Aprenentatge, no solament perquè la preparació de les classes obliga els professors a estudiar constantment, sinó també perquè la lectura atenta dels treballs i els exàmens dels estudiants, amb les seves aportacions i les seves crítiques, ens ajuden a aclarir i madurar allò que hem d'explicar a l'aula.

Però, per comprendre la proposta que faig, cal que exposi breument el recorregut seguit des que, al final dels setanta, em vaig proposar formular les línies de l'assignatura que, amb el temps, s'ha consolidat als plans d'estudi de moltes facultats de Ciències de la Comunicació com la Història de la comunicació. Un recorregut que pot seguir-se pas a pas a través de la col·lecció dels Quaderns d'Història de la Comunicació que he preparat corn a materials per a la docència, al llarg dels anys vuitanta i noranta.

La idea inicial d'aquests Quaderns va sorgir per facilitar ais estudiants els materials que anava preparant per a les classes, a mesura que els feia, en un format de fàcil elaboració i reelaboració, utilització i conservació. En lloc de proporcionar còpies soltes, vaig pensar a aglutinar en forma de Quaderns esborranys d'apunts de temes que algun dia podrien convertir-se en llibres, o reculls d'articles, comunicacions, ponències... meus o d'altres autors al voltant d'una problemàtica, o també treballs realitzats per estudiants durant un curs i que podien servir d'orientació els cursos següents.

La lectura de la tesis doctoral, el 1984, i la preparació de la Memòria docent per accedir a la titularitat, em va permetre disposar de temps per centrar-me a definir les línies bàsiques que han orientat la meva recerca sobre la història de la comunicació fins avui. Així vaig iniciar la col·lecció dels Quaderns d'Història de la Comunicació Social.

Vaig decidir dedicar el primer a reflexionar sobre les formes inicials d'organitzar la comunicació, en homenatge a Michel Foucault i a Celia Amorós, que m'havien ajudat a comprendre que l'explicació dels orígens de les societats inicien el discurs, condicionen l'explicació de la resta del discurs sobre el passat i el present (1984, En torno a los orígenes de la comunicación social, QHCS, 1).

En vaig dedicar un altre a examinar la necessitat i la possibilitat de fer una aproximació transdisciplinària  (1984, Aportaciones transdisciplinares para el estudio de la Historia de la Comunicación Social, QHCS, 3), Quadern que vaig completar anys després amb nous textos (1991 , Textos de Historia de los medios de comunicación de masas, QHCS, 11). 

I vaig exposar la metodologia de la lectura crítica no androcèntrica, que havia aplicat a la tesi doctoral, en el QHCS núm. 2, amb un títol que també recorda Foucault: El orden androcéntrico del discurso. Ejercicios de lectura crítica no-androcéntrica. Aplicación al discurso histórico. Aquest plantejament, que vaig enriquir gràcies a una recerca sobre l'androcentrisme als manuals d'història de BUP (1985, Varones, mujeres y hombres en los libros de Historia de BUP, QHCS, 4), i a la premsa (1986, "Realidad histórica" / "realidad informativa": la mediación del Arquetipo Viril, QHCS, 6)[1], em va permetre aclarir les dificultats per comprendre històricament la implantació dels mitjans de comunicació (1989. La cultura de masas (ignorada) en el discurso de la Historia contemporánea, QHCS, 9).

L'any 1986 vaig elaborar el Projecte docent de l'assignatura per accedir a la titularitat, i el vaig publicar per a les meves classes (1986, Historia General de la Comunicación Social. Criterios académicos, científicos y didácticos del Programa Docente, QHCS, 5). Vaig fer diverses edicions en anys posteriors, fins que el vaig substituir pel Projecte docent que vaig preparar per accedir a la càtedra (1993, Programa y apuntes de Historia General de la Comunicación, QHCS, 14). En aquests textos vaig exposar els paradigmes de la Història de la comunicació que he aplicat per desenvolupar les línies bàsiques de l'assignatura.[2]

Una de les línies ha estat estudiar el procés històric d'implantació dels mitjans de comunicació des de la perspectiva dels usuaris, considerant-la en relació amb les històries personals i les dinàmiques socials: mobilitats entre els espais domèstics i els espais públics, migracions, canvis en les activitats i en l'estatus social, continuïtats i ruptures entre les generacions... (1988, Historias personales /historias colectivas. Aproximación al proceso histórico de implantación de la cultura de masas, desde las historias familiares de alumnas y alumnos del curso 1987-1988, QHCS, 7).

L'altra, considerar els mateixos mitjans de comunicació com a registres de la memòria i, per tant, com a font documental per al coneixement dels processos de marginació / integració social que es deriven de les dinàmiques socials. Aquesta línia ja la havia treballat als anys setanta. Però només la vaig clarificar després de realitzar la crítica a l'ordre androcèntric del discurs acadèmic (1988, Metodología para la investigación histórica de 1a prensa, QHCS, 8; 1992, Los medios de comunicación de masas, fuente documental para la historia contemporánea, QHCS, 12), treball en què vaig gaudir de la col·laboració, entre altres persones, de les professores d'ensenyament secundari Assumpta Sopeña i Isabel Alonso (1992, ALONSO DÁVILA, Isabel: De la història del cinema al cinema com a font per a la renovació de la història de Catalunya del segle XX, QHCS, l3).[3] 

Aquestes dues línies bàsiques em van permetre formular, al començament dels noranta, una proposta didàctica per explicar les transformacions històriques que han conduït a la implantació de la cultura de masses i la societat de la informació (1991, Otra visión del mundo contemporáneo. De las historias personales a la cultura de masas. Propuesta dicáctica para la renovación de la Historia Contemporánea. QHCS, l0), proposta que vaig ajustar a les exigències dels nous plans d'estudi (1994, La construcción histórica de la aldea planetaria, Vol. 1, Pautas para trabajar las Historias Familiares:12 ejemplos del curso 1992-1993: Vol. II, Transformaciones sociales e implantación de los medios de comunicación de masas. Resultados de las encuestas realizadas durante el curso 1993-1994, QHCS, 15).

El curs 1994-1995 em vaig fer càrrec per primera vegada de l'assignatura d'Història de la comunicació a Catalunya. I vaig trobar la tasca més fàcil a la Memòria docent de titularitat que havia preparat uns anys abans el professor Joan Manel Tresserras, i a les aportacions que havien realitzat a aquesta matèria, en les seves tesis doctorals i publicacions, aquest professor i d'altres de la Facultat de Bellaterra, com Francesc Espinet, Josep Lluís Gomez Mompart, Enric Marín, Josep M. Figueres. Rosa Franquet, Josep M. Martí, Maria Corominas i M. Angels Llinès, o que un dia van formar part d'aquesta Facultat i avui són professors d'altres centres, com Jaume Guillamet, Josep M. Casasús, Josep M. Baget o Joan Corbella. Aquestes i altres aportacions les vaig recollir al número 16 dels Quaderns d'Història de la Comunicació Social, Història de la Comunicació a Catalunya. Apunts i Guia Didàctica, del qual vaig fer l'any següent una segona edició en tres volums.

Els treballs de tots aquests companys cm van permetre enriquir els plantejaments teòrics que havia treballat fins llavors, i alhora em van obligar a matisar-los i ajustar-los a mesura que m'endinsava en les problemàtiques concretes de cada època. Però la lectura crítica d'obres diverses d'història de Catalunya em va fer veure que la persistència de prejudicis androcèntrics dificultava relacionar unes explicacions sobre el passat en bona mida èpiques i habitualment centrades en les institucions i les actuacions públiques, amb les diverses transformacions socials que afecten el conjunt de dones i homes, marginals, privades i públiques, de què parlen els mitjans de comunicació de masses.

La progressiva implantació de les xarxes telem i la comprensió de la tecnologia com una eina construïda històricament per respondre a les exigències de les relacions socials, en el marc contradictori dels propòsits d'expansió territorial que formen part de la memòria profunda de la nostra cultura, em va fer veure la relació entre la crítica a la visió androcèntrica del discurs acadèmic, que m'havia permès formular una nova perspectiva no... cèntrica, o ex-cèntrica, distanciada del centre, i les possibilitats que ofereixen avui les xarxes telem per articular les relacions socials, i també, per elaborar unes explicacions que ja no poden reduir la mirada només al nus central, sinó que han d'enfocar tots i els diferents nusos que teixeixen les xarxes, i que posen en re lleu el paper actiu i la importància de qualsevol nus, per petit que sigui, si no és que es pretén reduir-les a un sol nus central.

En conseqüència, durant el curs 1995-1996 vaig proposar que cada estudiant abordés la Història de la comunicació a Catalunya... des del nus o ciutat on viu habitualment, i no des del centre, sinó des dels espais domèstics en els quals trobem avui molts dels terminals. Gràcies a l'assessorament i l'ajut dels responsables del Centre d'Informàtica de la Facultat, vaig poder resoldre els problemes tècnics perquè aquests treballs poguessin relacionar-se amb d'altres fets en grup, dedicats a considerar els vincles entre les diferents ciutats a través de les xarxes de comunicació pròpies de cada època. La gran quantitat d'alumnes feia molt feixuga la coordinació d'aquesta multiplicitat d'històries de la comunicació. Però la comprensió que sempre he trobat a les classes, òbviament per part d'algunes persones més que d'unes altres, i també les resistències, m'han permès valorar la viabilitat i les dificultats d'aquest esquema de treball. Per al curs 1996-1997, vaig donar-li forma en el número 18 dels Quaderns d'Història de la Comunicació Social, en el qual vaig incloure un text meu i tres treballs realitzats el curs anterior, sota el títol Cap a una Història de la Comunicació a Catalunya, excèntrica, plural i interactiva.

Aquest és el text revisat i ampliat que ara teniu a les mans.

Els mapes constitueixen una eina didàctica imprescindible per copsar aquesta pro- posta. No era fàcil, però, trobar mapes de comunicacions del conjunt de les xarxes existents a les diferents èpoques. Calia, doncs, pensar a elaborar un atles d'història de les comunicacions a Catalunya. I no em va resultar difícil comptar amb el suport del director de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, Jaume Miranda, i de la directora de la Cartoteca de Catalunya, Montserrat Galera. També vaig comptar amb altres institucions que em van proporcionar els recursos financers imprescindibles per preparar una exposició cartogràfica sobre Les xarxes de comunicació a Catalunya, passat, present i futur, que va estar oberta al públic a la seu de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona, del 9 de desembre de 1998 al 24 de gener de 1999.

La proposta que teniu a les mans es complementa, doncs, amb el catàleg d'aquesta exposició que va publicar en un cd-rom el Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.[4]

La facilitat que ofereix el Servei de Publicacions de la UAB per editar els materials de classe en aquesta col·lecció cm fa pensar que a partir d'ara no em caldrà preparar més Quaderns d'Història de la Comunicació Social. Almenys, no pas com han estat fins ara.

Amparo Moreno Sardà
Tortosa, febrer de 1999

 


[1] La tesi doctoral esta publicada a MORENO SARDÁ, A. (1988): La otra Política de Aristóteles. Cultura de masas y divulgación del Arquetipo Viril, Icaria. Barcelona. La recerca sobre l'androcentrisme als manuals d'història de BUP està publicada a MOREN0 SARDÀ, A. (1986): El Arquetipo Viril, protagonista de lo historia. Ejercicios de lectura crítica no androcéntrica. LaSal, Edicions de les Dones, Barcelona.

[2] Una versió menys acadèmica la vaig publicar a MORENO SARDÁ, A. (1991): Pensar la historia a ras de piel, Ediciones de la Tempestad, Barcelona.

[3] Posteriorment els vaig publicar a MORENO SARDA. A. (1998): La mirada informativa, Bosch, Barcelona.

[4] El text d'aquest cd-rom el vaig publicar com QHCS, 19 el novembre de 1998, perquè el poguessin utilitzar els estudiants mentre s'editava el cd.

Respon

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.

Més informació sobre opcions de format

CAPTCHA
Aquesta pregunta es fa per comprovar que vosté és una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges escombreria.
Image CAPTCHA
Enter the characters shown in the image.