2. La història de la comunicació social: paradigmes

Totes les societats humanes tenen una Història, un passat, han estat construïdes històricament: han construït les seves relacions socials internes, amb el seu entorn i amb d'altres col·lectius, al llarg del temps, en la successió de les generacions. I cada nova generació, cada criatura que neix, esdevé humana segons les opcions que van prendre o van rebutjar els membres de les generacions precedents: construeix la seva memòria personal segons les pautes bàsiques de la memòria del col·lectiu dins el qual viu, i alhora elabora la seva versió i la transmet.

Això és el que es resumeix al primer paradigma de la Història de la comunicació, que considera el funcionament social, la dinàmica social, com a producte de l'assimilació / no - assimilació personal de la memòria col·lectiva.[1]

Però, com podem constatar a la nostra experiència, si bé sovint reproduïm les actuacions de les generacions que cus han precedit (gestos, paraules, actes, sistema de valors, etc.), també les modifiquem de formes diverses i podem dir que cada generació, cada persona, en fem noves versions.

Comprendre per què assimilem o no, per què i com reproduïm o no aquesta memòria col·lectiva, comprendre les pervivències i les transformacions socials, requereix considerar que les transformacions de les relacions socials internes tenen a veure amb les relacions externes i tenir en compte un segon paradigma, que considera les relacions socials corn a formes d'organitzar la comunicació dintre dels col·lectius, segons les relacions que mantenen amb el seu entorn i amb altres societats. Concretament, aquest paradigma permet analitzar les repercussions dels propòsits de domini expansiu, que orienten la cultura occidental, en les transformacions socials internes. També permet comprendre les transformacions històriques de les xarxes de comunicació a mesura que s'ha anat més enllà dels rius, els mars i l'espai, i els canvis de les tecnologies mnemotècniques, a mesura que s'han aplicat les dimensions del món conegut i en conseqüència, de l'univers cognitiu (Esquema 1).

Esquema 1. Velles i noves tècniques mnemotècniques a mida que s'amplien les dimensions del món i de l'univers cognitiu.

Història de les Comunicacions - Esquema 1

Examinem, en primer lloc, com es produeix la transmissió d'aquesta memòria col·lectiva al llarg del temps (la transmissió diacrònica de la informació), quins són els seus trets fonamentals que perduren i que es transformen a través de les generacions, i la seva persistència o variacions en les relacions comunicatives actuals, especialment en els mitjans de comunicació de masses.

Aquest objectiu requereix examinar, en primer lloc, com es produeix la transmissió diacrònica de la memòria, quins són els mitjans i les institucions encarregades d'aquesta transmissió i, concretament, com operen avui en dia el llegat i el discurs històric. I, a continuació, com s'han definit i s'han transformat històricament les relacions comunicatives fins a configurar-se tal com són actualment.


[1] L'explicació d'aquests paradigmes i el seu abast es pot trobar a MORENO SARDÀ, A.: Pensar la Historia a ras de piel, Ediciones de la Tempestad. Barcelona.