2.2. El discurs històric i els mites.

Però per comprendre millor aquestes transformacions, cal que examinem també quina i els mites imatge té de si mateixa la nostra societat, imatge que es nodreix, en bona part, de les explicacions sobre el procés històric que l'han conduït a adoptar l'actual sistema de relacions comunicatives.

Aquestes explicacions les aprenem i interioritzem especialment, encara que no únicament, en el nostre pas pel sistema escolar, a mesura que estudiem història i ciències socials, i les reproduïm en els debats polítics. Per aquesta raó, la Història de la comunicació considera el discurs històric com a medium de comunicació social: com a transmissor diacrònic d'informació (entre els membres d'una comunitat i els membres de les generacions precedents i futures), i alhora sincrònic (entre els membres d'un col·lectiu en cada temps determinat).

Per aprofundir en l'estudi de les transformacions històriques hem realitzat lectures crítiques no-androcèntriques dels textos que ens parlen de cada període de la història de Catalunya[1]. Hem pogut veure que la pervivència dels mites depèn d'estructures profundes, de llarga durada, en les quals es fonamenta la racionalitat (identificació genealògica que es projecta cap a futurs superiors, sistema de valors teleològic). I comprenem que l'historiador Fernand Braudel digués que "les estructures mentals constitueixen pressions de llarga durada".

Certament, quan els historiadors parlen dels mites, es refereixen a llegendes o explicacions no verídiques o verificables que fan referència a personatges heroics normalment relacionats amb els temps fundacionals de Catalunya[2]. Però des de la perspectiva de la Història de la comunicació, no podem reduir els mites a unes fabulacions poc creïbles que parlen d'uns fets gens verificables, que haurien estat acceptades en temps en què la gent era més ignorant, o que serien acceptades avui per gent amb poc rigor intel·lectual.

Els mites no depenen només de la fiabilitat de la documentació emprada, o del rigor de l'anàlisi d'aquesta documentació. Aquests mites són detectables fàcilment. El principal problema d'aquesta consideració despectiva dels mites és que no permet ni copsar el seu significat i abast, ni valorar la seva pervivència en l'actualitat, i la pervivència d'estructures mítiques profundes en explicacions que es presenten com a racionals i objectives, en el discurs acadèmic, també en el discurs històric que es proclama crític[3].

Per tant, cal aclarir en què consisteixen les explicacions mítiques, quina es la seva forma d'explicar el funcionament del món.

Eric Fromm, a El lenguaje olvidado[4], explica les característiques del llenguatge simbòlic amb el qual es construeixen els mites, els contes, els somnis. Funciona, diu, per regles pròpies, diferents a les de les explicacions racionals: per associació i condensació d'imatges que apel·len als sentiments. Tradueixen el que sentim d'acord amb un llenguatge simbòlic que ha codificat històricament com hem d'adequar les nostres sensacions d'acord amb allò que deu ser, definició que implica establir alhora allò que no deu ser. Es tracta, doncs, d'un sistema simbòlic dual, que opera amb afirmacions/negacions: que ha definit positivament certs comportaments a còpia de definir negativament d'altres comportaments, definició negativa sense la qual no hauria estat possible construir els models definits positivament; un sistema simbòlic que mediatitza allò que sentim en contrast amb allò que ha estat establert que no deu ser/que deu ser.

D'acord amb Mircea Eliade[5], els mites han estat elaborats per explicar els temps fundacionals de les societats o de determinades actuacions socials; el seu relat serveix per rememorar allò que es va fer in principium, per acompanyar els rituals o gestos primordials que s'han de fer, i recordar com es van fer inicialment per perpetuar l'ordre social, el cosmos, enfront del caos. L'objectiu dels mites és, doncs, rememorar els models primordials, models perfectes que van establir l'ordre còsmic de la societat, models que es reifiquen, es tornen a fer presents, a representar mitjançant els rituals.

Mites i rituals serveixen, dones, per perpetuar l'ordre còsmic primordial enfront de les formes profanes, que el deterioren en les pràctiques quotidianes i poden conduir al caos. Aquesta és la funció de les festivitats: recordar els mites i alhora realitzar els rituals que simbolitzen els gestos primordials, reificar les accions i les paraules definides en els temps fundacionals, per tal de preservar la pervivència de l'ordre còsmic que es va imposar a la societat in principium, que van implantar els avantpassats.

Els mites conserven, doncs, el record d'aquests temps primordials, i rememoren la genealogia que ha conduït dels déus i els herois fundacionals fins al present: legitimen, doncs, també els que són considerats com a descendents legítims d'aquells avantpassats. Els mites androcèntrics substitueixen l'origen matern, per la exaltació èpica dels pares fundacionals.

De les aportacions d'aquests i d'altres autors, que analitzen els mites sense caure en els prejudicis racionalistes que els menyspreen per legitimar la racionalitat com a explicació verídica (prejudicis gens científics encara que molt arrelats en les pràctiques acadèmiques), podem concloure alguns dels trets que caracteritzen les explicacions mítiques i les diferencien de les explicacions racionals:

  • Les explicacions mítiques apellen a les sensacions i els sentiments.
  • Les explicacions que definim com racionals apellen a la raó, val a dir, als arguments mitjançant els quals justifiquem determinades opcions sentimentals.
  • Els mites mediatitzen les sensacions i els sentiments d'acord amb els models de comportament que van definir històricament allò que deu ser / que no deu ser: mitjançant les paraules, o la representació icònica d'escenes, defineixen qui (quins personatges segons el repertori social) ha de fer / no ha de fer què i com (actuacions, gestos, rituals), on i quan (marc espai - temporal o escenari).
  • Les explicacions racionals són el fruit de realitzar una economia simbòlica: fan abstracció d'allò que ha estat definit que no deu ser, que no s'ha de fer, i concentren l'atenció a desenvolupar les argumentacions sobre les causes i la finalitat que justifiquen allò que ha estat definit que deu ser i, per tant, que s'ha de fer, i alhora ho as sumeixen com el que és: argumenten per què i per a què s'ha d'actuar tal com ha estat definit que s'ha d'actuar.
  • Els models que expliquen els mites serveixen per recordar el sentit dels ritus o actes als quals acompanyen, i són sempre models duals que contraposen allò que es considera positiu i negatiu, allò que s'ha de fer / allò que no s'ha de fer, cosmos /caos, bo/dolent. Això fa que aquests models tinguin certa ambigüitat i, fins i tot, que puguin provocar en algunes persones una inversió simbòlica d'acord amb la qual considerin positivament els models negatius i a l'inrevés.
  • En els models racionals o conceptuals, els models negatius són tractats de forma marginal o relegats al silenci, i allò que es diu i s'afirma s'orienta a aconseguir que es faci el que es considera positivament que s'ha de fer: si bé tan important com el que es diu que s'ha de fer és el que no es diu per tal que no es faci, es posa l'èmfasi i es racionalitza (s'argumenta per què i per a què) el que es diu que s'ha de fer. Són menys ambigus, més eficaços.
  • En el pensament mític, els models positius/negatius se situen en un passat llunyà d'acord amb el qual s'ha de reificar cíclicament el present la lluita primordial entre el cosmos i el caos, entre els bons i els dolents, s'atribueix als temps fundacionals de la societat o de les accions a què es fa referència, i serveix per recordar-la i reificar-la cíclicament mitjançant els ritus o actes als quals acompanyen els mites serveixen per tal de rememorar i reificar cíclicament l'ordre instaurat en els temps fundacionals i alhora per conjurar periòdicament allò que pot amenaçar aquest ordre. Implica, doncs, una visió cíclica del temps: les festivitats compleixen aquesta funció de reproduir, reificar anualment determinades accions.
  • En el pensament racional, es posa l'èmfasi, com hem dit, en els models que es projecten cap el futur, com models superiors als quals aspirar, models que orienten les actuacions de forma finalista: el passat es veu com un temps inferior que s'ha de superar per tal d'arribar a situacions superiors. Per això, el temps racional és teleològic, i l'ordenació cronològica, lineal, ordenada cap a dates sempre superiors, tradueix aquesta visió teleogògica. El mite del progrés i la seva altra cara, la por a retornar al primitivisme, posa de manifest la pervivència del substrat mític en el pensament racional.

En resum, podem dir que les explicacions mítiques mediatitzen les sensacions i sentiments d'acord amb models de comportament que es relacionen amb un passat lluny en el qual es va produir la lluita primordial entre el bé i el mal, el cosmos i el caos: in citen a identificar-se amb aquests models fundacionals. Mentre que les explicacions que considerem racionals fan abstracció d'allò que s'ha establert que no s'ha de fer, i con centren l'atenció en allò que s'ha de fer, argumentant per què i per a què s'ha d'actuar així: projecten els models ideals cap al futur, com models que orienten les actuacions de forma finalista. Els uns i els altres, dones, reforcen la pervivència dels fonaments primordials de la societat, si bé només són qualificats de fonamentalistes els que defensen les versions mítiques que corresponen a religions no cristianes.

Però l'anàlisi crítica de textos acadèmics d'historiadors, sociòlegs, psicòlegs... examinant de quins personatges es parla, i es parla positivament, i de quins altres es parla negativament o s'exclouen de les explicacions, quins són considerats "els bons" i els que "fan la història", els protagonistes actius, i quins són menyspreats o apareixen com "els dolents" o els qui pateixen passivament, permet detectar que els mites perviuen a les explicacions racionalistes, que afecten les estructures profundes que orienten l'ordre del discurs acadèmic. Podríem dir, utilitzant una frase de Foucault, que els mites defineixen l'ordre del discurs[6].

Així, els protagonistes quasi exclusius de les obres d'història de Catalunya habituals a les aules escolars i universitàries són barons adults cristians que han exercit el poder mitjançant activitats bèl·liques, polítiques i econòmiques. Aquests barons, que apareixen com els avantpassats legítims dels dirigents actuals, sempre han defensat Catalunya dels col·lectius ve que, per la seva banda, l'han amenaçat, ja es tracti, primerament, dels musulmans, o més tard i fins avui, dels castellans o espanyols.

De les dones no se'n paria gaire. De vegades se'n menciona alguna, poques vegades com a protagonista. En les aliances matrimonials que al llarg de molts segles han es tat fonamentals en les relacions polítiques i econòmiques, en el cas que se'n parli, són considerades protagonistes passives. Aquest menyspreu per les dones, que ho és també per l' privat i pels interessos patrimonials que condicionen les opcions polítiques, accentua l'exaltació de la genealogia viril de caire públic i alhora el sistema de valors expansiu, bel i dificulta comprendre les transformacions històriques del conjunt de les relacions socials.

Encara més. La lectura atenta de nombrosos exàmens i treballs de curs, any rere any, m'ha fet adonar-me que l'aprenentatge d'aquesta visió del passat i el present porta a una noció abstracta de la societat en la qual les dones i homes vius, i que donen vida a la societat, a les institucions, a la tècnica, a la política, a l'economia... són reemplaçats per conceptes abstractes i personatges inerts, morts.

Aquest exercici de crítica autocrítica, imprescindible per desaprendre les pautes de  pensament assumides en el nostre pas pel sistema escolar (ja va dir Aristòtil que és més difícil oblidar el que s'ha après, que aprendre per primera vegada), i per pensar la intervenció de dones i homes en les transformacions socials, permet dissenyar noves línies d'estudi a desenvolupar per reconèixer el llegat històric que condiciona la pervivència i transformació de les nostres relacions comunicatives... des d'una perspectiva ex-cèntrica.

I, gràcies a aquest distanciament de qualsevol centre de poder, ben arrelada la nostra mirada a la terra on hem edificat la nostra memòria personal, estarem a en condicions de pensar la història arran de pell, i de jugar amb una visió plural que podrem enriquir mitjançant la interactivitat que faciliten les tecnologies electròniques: podrem vivificar la memòria electrònica amb les memòries històriques, personals i col·lectives.


[1] Sobre la metodologia per fer la lectura crítica no-androcèntrica i la seva aplicació a manuals d'història de BUP, vegeu MORENO SARDA, A. El Arquetipo viril ... Sobre l'aplicació d'aquesta metodologia a obres d'història del pensament d'abast universitari, vegeu La otra Política de Aristóteles ... Una lectura crítica del discurs sobre la Història de Catalunya, a Catalunya segons el discurs històric acadèmic, dins d'Història de la Comunicació a Catalunya. Apunts i guia didàctica. Temes I i II, Quaderns d'Història de la Comunicació Social, 16, segona edició. vol. 1, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, II: 1996.

[2] Un exemple d'aquest tractament el trobem a l'article d'ALCOBERRO, A.: "Els mites fundacionals". L'Avenç, 150, VII- VIII- 1991, i en Història de la Comunicació a Catalunya. Apunts i guia didàctica. Temes I i II. Quaderns d'Història de la Comunicació Social,16, segona edició, vol. I, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, II, 1996.

[3] Per copsar la relació entre explicacions mítiques i discurs històric sobre els orígens. podeu veure MORENO SARDÀ, A.: En torno a los orígenes de la comunicación social, Quaderns d' Història de la Comunicació Social, 1, a la Biblioteca de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB.

[4] FROMM. E., El lenguaje olvidado

[5] Vegeu especialment ELIADE, M.: Lo sagrado y lo profano, i Imágenes y símbolos.

[6] Vegeu FOUCALTL, M.: El orden del discurso. Encara que no diu exactament que els mites defineixen l'ordre del discurs, la seva reflexió sobre com ens condiciona aquest ordre ens permet concloure que aquest es fonamenta en explicacions de caire mític fundacional.